Notícies

Tota l'actualitat del món de la gestió cultural

« tornar a notícies

Crònica del primer debat del cicle Cultura al Límit: Precarietat i cultura

APGCC ARTICLE 18 Juny 2018

El centre cívic Pati Llimona va acollir el primer dels debats del cicle 'Cultura al límit', dimecres 6 de juny a dos quarts de set de la tarda. Van participar-hi els ponents Pep Montes, gerent de l'Associació Catalana d'Empreses del Lleure, l'Educació i la Cultura (ACELLEC); Rocío Manzano, representant de El Col·lectiu, Assemblea de companyies de teatre independents; Pep Tarradas, representant del Sindicat de Músics Activistes de Catalunya (SMAC!) i membre de la Plataforma No Callarem, amb Marta Domènech, membre de la Junta Directiva de l'Associació de Professionals de la Gestió Cultural de Catalunya (APGCC), com a moderadora. Una trentena de persones van assistir al debat.

D'esquerra a dreta: Marta Domènech (Junta Directiva APGCC, moderadora), Pep Montes (ACELLEC), Rocío Manzano (El Col·lectiu), Pep Tarradas (SMAC!), ponents del primer debat del cicle ?Cultura al límit?, organitzat per l?APGCC al Pati Llimona. Crèdits de la

El debat s’inicia puntualment amb les dues preguntes de la moderadora, Marta Domènech, vicepresidenta de l’APGCC, que dona la benvinguda als i les assistents, introdueix el cicle de debats i insta el públic a participar amb reflexions per posar fi a la precarietat que viu el sector cultural.


Les preguntes que Domènech proposa són les següents. La primera: ¿Hi ha condicions específiques i intrínseques al sector cultural que fomentin la precarietat? I la segona: ¿Com plantar cara a la precarietat a través de les iniciatives i experiències portades a terme en cadascun dels àmbits de la cultura? Domènech argumenta el perquè d’haver convidat els ponents que participaran en el primer debat, “són agents culturals que tenen perspectives diferents sobre com abordar la problemàtica de la precarietat i són tots ells part del sector i provinents de diferents àmbits i camps d’expertesa”.



Pep Montes:“Per què no ens asseiem tots els agents culturals i definim què seria necessari per aconseguir unes millors condicions en el sector?”



Obre foc Pep Montes, gerent de l’ACELLEC, que respon a la primera pregunta: “Des del sector cultural tendim molt a mirar-nos el melic. Considero que no hi ha condicions específiques del sector que fomentin la precarietat. Malauradament hi ha molts altres sectors que també la viuen”. I es pregunta: “Per què no compartim lluites per aconseguir unes millors condicions laborals, per què no ens asseiem tots els agents culturals i definim allò que seria necessari?”. Montes defineix, també, què vol dir el terme precarietat: “inestabilitat laboral, sou baix, condicions desfavorables per a poder viure’n, d’aquella feina”, però també apunta que “com a tot arreu, hi ha gent que se n’escapa, de les condicions precàries”. És del parer que “no hi ha fórmules màgiques per plantar cara a la precarietat, però hi ha sectors amb qui compartim problemàtiques, aleshores per què no compartir lluites per aconseguir unes millores per tothom?”.



Rocío Manzano: “La cultura no es concep encara com un dret, sinó com una mercaderia i s’especula amb ella; això genera precarietat entre els creadors/es culturals”



Tot seguit, pren la paraula Rocío Manzano, representant de El Col·lectiu: “La cultura no es concep encara com un dret, sinó com una mercaderia i s’especula amb ella. Com que és una cosa que t’agrada i et mou, es juga amb això i existeix el risc de fer cultura per amor a l’art. D’això en pot derivar la precarietat”. També esbossa en la seva diagnosi inicial sobre el context on es troba immers el sector cultural la gestió de poder en mans d’una generació concreta. “Hi ha un tap generacional que impedeix noves maneres de gestionar el poder. Actualment hi ha unes determinades maneres de fer entre les persones que es troben al capdamunt que entren en confrontació amb altres maneres de gestionar la cultura de generacions més joves, que apostarien per una gestió més comunitària, per fer pinya, per protegir el sector cultural de base i assegurar unes condicions dignes per als creadors/es i treballadors/es culturals. Com que hi ha aquest tap generacional aquestes altres maneres de gestionar la cultura no s’acaben de concretar o no poden portar-se a terme del tot, perquè hi ha força obstacles”.


D'esquerra a dreta: Marta Domènech, Junta Directiva APGCC (moderadora); Pep Montes (ACELLEC), Rocío Manzano (El Col·lectiu) i Pep Tarradas (SMAC!)| Foto: APGCC.


D'esquerra a dreta: Marta Domènech, Junta Directiva APGCC (moderadora); Pep Montes (ACELLEC), Rocío Manzano (El Col·lectiu) i Pep Tarradas (SMAC!)| Foto: APGCC.



Pep Tarradas: “Per trobar solucions a les problemàtiques que viu el sector cultural caldria fer una diagnosi política, econòmica i social per trobar les polítiques culturals adequades per posar fi a aquesta situació”



Arriba el torn de Pep Tarradas, representant del Sindicat de Músics Activistes de Catalunya i membre de la plataforma ‘No Callarem’: “ Per trobar solucions a les problemàtiques que viu el sector cultural caldria fer una diagnosi política, econòmica i social per trobar les polítiques culturals adequades per posar fi a aquesta situació. Cal reflexionar sobre què vol dir ‘cultura lliure’, sobre el neoliberalisme imperant i sobre com podem protegir els creadors/es culturals i no només la indústria cultural, perquè sovint es confonen tots dos termes”, resumeix. Per reequilibrar la balança, Tarradas reivindica la contracultura, saber que no només es fa cultura des del centre: “Cal mirar als laterals i no només en direcció al centre. Això que el mercat s’autoregula afavoreix molt al centre i a la cultura mainstream. Cal pensar un model que protegeixi les bases culturals: els creadors/es culturals. Fer que puguin desenvolupar les seves tasques amb les condicions dignes necessàries”.


Convenis, fer seguiment de les condicions laborals, protegir els creadors/es culturals


Tot seguit, Marta Domènech recorda la segona pregunta i dona veu als ponents de nou per tal que la responguin. Arrenca en Pep Montes, que subratlla alguns dels punts negres sobre el model públic de contractació: “Està pensat per abaratir costos i, per tant, comporta precarietat en les externalitzacions. Per poder protegir la cultura calen, també, pressupostos dignes per pagar dignament a les persones que fan possible la cultura”. Montes aposta, doncs, per “repensar el model de contractació pública i per decidir com s’atorga el concurs, a qui es dona cada projecte cultural”. Recalca: “Que es valori només qui ho fa més barat és un mal senyal, perquè caldria valorar altres aspectes com qui ho fa millor: la innovació, l’expertesa i el talent”. I remarca “la importància de tenir bons convenis”. També posa deures a l’Administració: “Cal que faci un seguiment de les condicions de cada treballador/a per fer que siguin condicions dignes”, això –segons el parer de Montes- frenaria la precarietat dins del sector cultural. També demana que “els representants de totes les parts implicades s’asseguin a negociar per trobar i pactar solucions: professionals, empresa i associacions”.


Per la seva part, Rocío Manzano explica l’experiència de ‘El Col·lectiu’ que ha aconseguit petits grans avenços en la defensa professional de companyies de teatre independent. Un dels objectius són les millores pel que fa a taquillatge i la protecció de les companyies de teatre independent. “Estem negociant un taquillatge 70-30, entenent que les companyies necessiten percebre més percentatge que les sales, perquè cada companyia està formada per un seguit de personal que necessita una remuneració. No treballem a cap sala si no es donen aquestes condicions. ¿De quina manera s'ha aconseguit? Vam anar a parlar amb tots els implicats: sales de teatre i Administració. El següent pas és aconseguir un sou: volem lluitar per anar a catxet garantit i d’aquesta manera fer fora la precarietat. Aquesta seria una forma de garantir unes condicions dignes per als treballadors/es de les companyies de teatre que no fan productes mainstream. ¿Volem  veure, programar i fer teatre independent? Doncs cal protegir-lo”. 


Manzano coincideix amb Montes en la importància que té asseure’s a negociar. “Cal redissenyar com han de ser les subvencions i apostar per la cultura com un dret per a la societat. Cal protegir la cultura d’esdevenir, només, un producte de mercat. Ara bé, les condicions dignes han de ser per a tot el sector cultural, no només per a les arts escèniques”, rebla. 


Al seu torn, Pep Tarradas es mostra d’acord amb el discurs de Rocío Manzano però fa un incís: “Cal anar alterta amb la creació d’espais transversals que volen erigir-se com a interlocutor vàlid de tot el sector, incloent treballadors/es i patronal” i posa un exemple: l’Acadèmia catalana de la música, un espai “on sovint es confon la indústria amb els creadors/es, que no són la mateixa cosa”. Tarradas posa èmfasi en que “la creació d’espais que es diuen transversals de vegades cauen en el parany d’invisibilitzar els col·lectius més desafavorits dins del sector” i anima “a buscar i teixir aliances entre aquests per a defensar-se de la ingerència dels interessos estrictament empresarials”, animant a fer-ho a través de la autoorganització i el nou sindicalisme.



D’esquerra a dreta: Marta Domènech (Junta Directiva APGCC, moderadora), Pep Montes (ACELLEC), Rocío Manzano (El Col·lectiu), Pep Tarradas (SMAC!), ponents del primer debat del cicle ‘Cultura al límit’, organitzat per l’APGCC al Pati Llimona. Crèdits de la foto: Soledad Garzón/Twitter


També ens recorda que “si bé hi ha convenis, no sempre se’n compleixen les condicions. De vegades el conveni col·lectiu no s’aplica i des del Sindicat de Músics Activistes de Catalunya (SMAC!) hem elaborat un document de bones praxis, per fer un seguiment de si l’Administració compleix la llei. Això no hauria de ser així: l’Administració hauria de ser la indicada de protegir al sector”. També fa broma quan diu que algunes grans corporacions de begudes alcohòliques sembla que formin part de la conselleria de Cultura, ja que estan presents i tenen molt pes en els esdeveniments culturals. Tenen poder de decisió, perquè mouen molts ingressos, opina Tarradas, que considera que “caldria traslladar aquesta influència als agents del sector cultural”. Destaca altres punts negres que caldria combatre: “Caldria caminar cap a una forma diferent de fer sindicalisme, protegint els professionals creatius de l’autocensura i de la censura -algunes formacions perden bolos per la seva ideologia o la lletra de les seves cançons- i aconseguint condicions dignes a nivell jurídic”.


Preguntes del públic: origen de les vagues als museus, externalitzacions, i condicions precàries 


Una persona del públic apunta que “és preocupant que alguns museus estiguin externalitzant tasques importants que els són pròpies, com ara l’atenció al visitant o els programes educatius; es tracta de gent molt ben formada però que està en precari absolutament i treballant per a un intermediari”. Hi ha “un problema ètic de fons: ¿com pot ser que un equipament públic (museu, centre cultural) estigui deixant en mans de personal extern tasques tan importants? Hi ha un ambient de por instal·lat en aquests equipaments perquè qui assenyala propostes de millora té el risc d’acabar acomiadat. I hi ha abundant documentació sobre judicis de treballadors/es individuals que s’han querellat contra l’empresa per acomiadament improcedent i han guanyat el judici, però la notícia no ha transcendit; a l’empresa li ha sortit més a compte pagar l’advocat, mentre que el treballador/a individual ha hagut d’avançar els diners de l’advocat de la seva butxaca”. Les vagues de museus demanen que es tingui en compte les condicions dels treballadors/es del museu i que la titularitat de l’equipament públic impedeixi la problemàtica de les externalitzacions. 


Pep Montes replica que si una empresa cultural no compleix el conveni col·lectiu cal denunciar-la. També explica que el conveni del lleure d’educació i gestió sociocultural el va proposar l’ACELLEC, perquè “la situació era un camp de mines”. Opina que “el problema no són les externalitzacions, sinó el model: les empreses són les primeres interessades en que l’Administració no els faci fer de ETT”.


Sector cultural: feminitzat i precari, com enfortir-lo i dotar els seus agents de millores, recursos i eines? 


Altres veus del públic assistent remarquen que “el sector cultural està feminitzat i precaritzat”, reclamen condicions dignes, permisos de maternitat i paternitat, defugir les pressions –en entrevistes de feina- que el sistema genera per tal que la persona eviti la maternitat/paternitat”.


Pep Tarradas replica que des del Sindicat de Músics Activistes de Catalunya es té en compte aquestes reivindicacions, així com les quotes de gènere, ja que “cal reequilibrar les quotes de poder i fer que les dones puguin tenir accés a ser directores d’orquestra, per exemple”.


L’estabilitat no està renyida amb la precarietat. Cal lluitar per una estabilitat que no sigui precària


També, treballadors/es de centres cívics demanen a l’ACELLEC si és cert que impedeixen que els treballadors/es puguin augmentar de rang salarial passant d’un centre cívic a un altre. Pep Montes respon que cal asseure’s a negociar millores per a totes les parts. Les mobilitzacions són lícites quan no es pot negociar, però negociant s’han aconseguit millores importants.  Aposta per sumar tots junts i aconseguir millors condicions. Altres reflexions de personal treballador de centres cívics posen damunt la taula que “l’estabilitat no és sinònim d’haver defugit la precarietat; es pot tenir contracte estable i seguir sent precari, perquè les condicions salarials no són prou bones, o els pressupostos designats per a la programació de cultura són molt baixos i s’obliga a contractar a professionals de la cultura a unes condicions indignes”. 


Queda, doncs, molta feina per fer: ¿cal elaborar un conveni cultural com s’ha aconseguit fer a França? ¿Cal ampliar-lo, també, a les persones que treballen en àmbits fronterers amb l’educació sociocultural i no estrictament en l’àmbit cultural, com ara guies de museus? ¿Cal revisar permisos de maternitat i paternitat i fer que es prohibeixi d’intimidar els i les treballadores culturals sobre els seus projectes personals i familiars? ¿Cal protegir les iniciatives culturals independents que s’allunyen del mainstream i que aposten pel risc de la cultura que remou i que toca la fibra? ¿Cal negociar, cal mobilitzar-se, cal repensar antics models i redissenyar el futur? Com diuen algunes veus del públic assistent, fer que la cultura deixi de ser precària depèn de tots nosaltres.


Laura Basagaña, tècnica de comunicació de l'APGCC

Font: APGCC

Deixa el teu comentari

Per poder introduir comentaris has d'identificar-te com a soci de l'APGCC.

Notícies relacionades

APGCC ARTICLE

Crònica del segon debat del cicle 'Cultura al límit': Cultura en liquidació

18 Juny 2018 -

Carme Rodríguez, membre de la Junta Directiva de l’APGCC, va...

APGCC

L'APGCC impulsa el cicle de debats 'Cultura al límit' per reflexionar sobre els límits a què s'acara la cultura

24 Maig 2018 -

L'APGCC obre un espai de reflexió i diàleg, a través...

APGCC ARTICLE

Crònica del tercer debat del cicle 'Cultura al límit': cultura i censura

25 Juny 2018 -

Després de posar en context els casos de censura cultural...

Cercador de notícies

Per paraula

Per data

Per tipus de notícia