Notícies

Tota l'actualitat del món de la gestió cultural

« tornar a notícies

Crònica del quart debat 'Cultura i ciutat: negociar les tensions' a la Farinera

APGCC ARTICLE 09 Juny 2017

El cicle de debats 'Cultura en transformació' que l'APGCC ha organitzat es va cloure el dimarts 6 de juny, a La Farinera del Clot. Allà, hi va tenir lloc el quart i últim debat dedicat als temes cultura i ciutat. Ivan Miró, membre de La Ciutat Invisible, i Jordi Pascual, coordinador de l'Agenda 21 de la cultura, CGLU- Ciutats i Governs Locals Units, moderats per Oriol Martí, van posar sobre la taula les llums i ombres del binomi cultura i metròpolis.

El moderador Oriol Martí, al costat de Jordi Pascual (coordinador de l'Agenda 21 de la cultura, CGLU-Ciutats i Governs Locals Units) i Ivan Miró (membre de La Ciutat Invisible).

Oriol Martí va resumir el currículum dels ponents i va explicar els motius pels quals se’ls havia convidat a participar al debat: “L’Ivan Miró forma part de La Ciutat Invisible, que m’agradaria definir-la com una llibreria crítica i de proximitat, un espai de distribució de roba i, també, és sobretot un espai de pensament i de generació teòrica d’idees sobre el nou cooperativisme. És col·laborador de La Directa i ha participat en una vintena de llibres col·lectius com Barcelona Marca Registrada, Les cooperatives obreres de Sants o L’Economia Social i Solidària a Barcelona, entre d’altres. També ha escrit la novel·la La revolta que viurem.   El segon ponent és en Jordi Pascual, coordinador de l’Agenda 21 de la cultura, CGLU-Ciutats i Governs Locals Units, una plataforma mundial de ciutats que generen pensament i acció sobre el vincle entre cultura i sostenibilitat. Ha publicat diversos articles i llibres sobre polítiques i drets culturals, sostenibilitat i desenvolupament”.


Martí fa referència a l’article d’Ivan Miró publicat a Nativa Cultura cooperativa versus “cooltura” i a la publicació de Jordi Pascual “Tots som Hamlet” presentada a Interacció: “Tots dos textos fan propostes discursives més o menys innovadores, però divergeixen en l’enfoc del nou paradigma. L’Ivan analitza la situació amb una mirada des de la base, on des de l’experiència pràctica en el barri de Sants ha desenvolupat la idea de barris cooperatius i ciutat comuna; mentre que en Jordi té una mirada més propera a la construcció de les polítiques públiques urbanes, de la ciutat en termes més globals”.


Ivan Miró aborda en l’article la doble contradicció que entranya la cultura: la cultura habitualment neix de la creació col·lectiva però els beneficis van a parar a mans d’inversors, empreses de begudes i cap a un teixit empresarial que hi ha al voltant de la creació cultural, que s’oblida de reconèixer i de remunerar els mateixos creadors. Oriol Martí posa damunt la taula el concepte “indústria creativa, on cultura és arquitectura, publicitat, programació, disseny” i es remet a l’article de Miró per enumerar els dos enfocaments antagònics que vivim actualment: “La concepció que dicta que la indústria creativa genera riquesa i que, per tant, és positiva” i “la concepció més crítica amb les indústries culturals que assenyalen els punts negres com la precarietat laboral dels treballadors culturals i els intermediaris que se’n beneficien”.


La visió que proposa Jordi Pascual dins de “Tots som Hamlet” parteix de la sostenibilitat, “entesa des dels poders hegemònics com a sostenibilitat econòmica, social i ambiental”, i es planteja quin paper ha de tenir la cultura en la sostenibilitat. Pascual proposa que la cultura sigui el quart pilar de la sostenibilitat i demana que les polítiques culturals estiguin basades en els drets culturals. Però ¿què són els drets culturals? Martí es remet a l’article de Pascual que entén la cultura “des de l’accés i la participació”.



Metròpolis i cultura: xoc cultural entre la mercantilització de la cultura i la lluita per trobar alternatives


Ivan Miró remarca en la seva intervenció que “els antropòlegs encara no s’han posat d’acord sobre què és cultura, ja que sorgeixen més de 300 definicions. D’altra banda, la discussió sobre les tensions sobre cultura i ciutat no és nova: des dels últims 150 anys la cultura urbana representa un determinat tipus d’interessos de classe: els comerços que hi ha al Passeig de Gràcia, vinculats a la burgesia industrial amb passat esclavista no és el mateix tipus de cultura que les jornades llibertàries del Parc Güell; la cultura okupa no és la mateixa que el Fòrum Universal de les Cultures de Barcelona. Avui dia, el terme cultura s’ha utilitzat per a la representació simbòlica de la ciutat i aquí és on sorgeixen les contradiccions de la cultura, perquè s’ha legitimat un valor social dominant en detriment d’una expressió de la contracultura que ha anat emergint. S’ha agafat el terme cultura per generar una marca de ciutat i articular un relat, ara bé, ha estat un relat no consensuat amb la ciutat plural, sinó que sintetitza uns interessos de classe. A la cultura li han donat un paper determinat en les regles de la ciutat: excloent un tipus de ciutadania i incloent-ne un altre. La cultura no és neutral en camps com la revalorització d’espais públics, la producció col·lectiva, la producció privada; sinó que hi ha una producció col·lectiva de la cultura urbana i una apropiació per part de l’empresa privada”, subratlla.


“Crec que s’ha d’analitzar la cultura dins del context de mercantilització capitalista que generen uns inversors, el consum turístic que exclou els productors locals. I cal ser conscients que hi ha una cultura orientada a la mercantilització de la vida de la ciutat, mentre que hi ha espais culturals que estan vetllant per articular discursos contraris. Hi ha un problema organitzatiu i les contradiccions s’eixamplen”, apunta Miró.


“En unes jornades sobre cooperativisme cultural que van tenir lloc recentment, organitzades per l'Impuls Cooperatiu de Sants, els agents culturals comunitaris van enumerar els antagonistes culturals que promovien una cultura orientada al turisme i el mercat. Van sortir noms com Amazon, Damm, Focus, Primavera Sound, Netflix”, explica Miró, que afegeix: “la contraposició a aquesta cultura monopolista, que s'apropia privadament dels beneficis i precaritza els i les seves treballadores, és un mercat social de la cultura, una economia solidària del llibre o de les arts escèniques, una cultura cooperativa generadora de riquesa, gestionada i distribuïda cooperativament i col·lectivament. I, per sort, s’estan generant diversos ecosistemes culturals cooperatius i comunitaris en aquesta línia. És un moment fecund per parlar de projectes i de realitats a peu de carrer”.



Ivan Miró: "Crec que s’ha d’analitzar la cultura dins del context de mercantilització capitalista que generen uns inversors, el consum turístic que exclou els productors locals. I cal ser conscients que hi ha una cultura orientada a la mercantilització de la vida de la ciutat, mentre que hi ha espais culturals que estan vetllant per articular discursos contraris"



Triangle d’agents culturals: públic-privat-comunitats


Al seu torn, Jordi Pascual inicia la seva intervenció retent homenatge als antics espais obrers i industrials de la ciutat, i posa èmfasi en que “no s’ha reconegut prou el paper que han jugat els col·lectius i les associacions en la recuperació d’aquests espais i la seva conversió en  espais públics, posant com a exemples l’Espanya Industrial o la Pegaso a Barcelona. Aquestes associacions i aquests col·lectius, que avui anomenaríem “comunitats culturals”  van actuar coordinadament per crear nous espais públics, molts dels quals han esdevingut centres culturals, no tenen prou reconeixement públic i explícit en els llocs salvats”. Fa notar que “potser aquesta manca de reconeixement és un dels obstacles que fan difícil una relació més estreta entre els termes cultura i ciutat”.


Avança que centrarà la seva intervenció en “la construcció de polítiques públiques en la cultura que serveixen per ampliar les llibertats d’un territori”. Parteix del concepte de desenvolupament humà: “avui estar viu significa tenir una sèrie de competències: conèixer el passat, analitzar el present, respectar la diversitat cultural, saber expressar-se amb el cos i la veu” i cita Montesquieu quan diu que la llibertat un procés d’ampliació de l’esfera de presència de l’ésser. “El debat sobre el paper de la cultura en la societat no és un debat nou i aquestes competències que citàvem abans han d’estar protegides, promogudes i finançades públicament; també, han de ser inclusives. Per tant, les polítiques culturals han de basar-se en els drets culturals, que tenen dues vessants: accés (al que "ja està fet") i participació (a "fer-ho plegats")”. Pascual subratlla que les polítiques culturals fins ara han posat molt d’èmfasi en l’accés a la cultura. A les ciutats d'Europa, els drets culturals de la gent que més necessita cultura (amb els coneixements, les pràctiques i els reptes que declina) no estan al centre de l'acció política. “La pregunta que ens hem de fer avui és si podem construir polítiques culturals que posin l’accent en la ciutadania i en la participació cultural, no tan sols en l’accés a la cultura”, incideix. “Jo crec que hem de tirar cap aquí. En termes de valor, hi ha estudis d’impacte que demostren que la participació activa millora tots els indicadors de vida i benestar de la ciutadania”. Com a obstacles en destaca el fet de reequilibrar la balança entre agents culturals. “Si incidim en la participació cultural, això comporta un cert repensament i reequilibri del sistema cultural. I cal plantejar-nos, ¿aquesta visió és compartida per les associacions sectorials que “representen” el món de la cultura? Els projectes culturals que tenen la participació activa de la ciutadania tenen un altre aspecte positiu: connecta els projectes culturals amb gent d’altres àmbits en espais públics”, diu Pascual i afegeix que “als consorcis se’ls podria demanar que destinessin un 15% del seu pressupost a projectes de participació activa, de foment de la ciutadania cultural. Aquest podria ser un inici. Això augmentaria la relació entre els diferents agents culturals.” Aquest èmfasi  en els drets culturals, i sobretot en el dret a participar  activament en projectes culturals podria ser una oportunitat per als professionals de la cultura, atès que els portaria a una reflexió com es legitimen i com es relacionen amb la ciutadania”.



Les tres vies: accés, participació i autoorganització cultural


Oriol Martí planteja algunes preguntes als ponents abans de donar pas a les reflexions i interrogants del públic assistent. Demana a Ivan Miró si hi ha hagut diàleg entre les cooperatives culturals amb els antagonistes culturals identificats, que acaparen més recursos. Si és possible establir col·laboracions o pactar termes. Miró respon: “És interessant el vincle entre lluita social per conquistar drets econòmics, socials i culturals i l’aparició de l’ecosistema alternatiu que ofereix cultura de barri. En l’àmbit públic quan ens referim a la cultura no podem fer una abstracció. Cal tenir present el context, que és el d’un sistema capitalista urbà. Les relacions estan construïdes a través d’una arquitectura política concreta que només tenia en compte el model público-privat. L’economia metropolitana ha articulat un sector públic que ha fet polítiques i un sector privat que n’ha tret rendiments: Turisme de Barcelona, Barcelona Smart-City, l’Ajuntament de Barcelona, els Jocs Olímpics... I aquest model ha generat corrupció i exclusió social i cultural. Per tant, caldria revisar les polítiques públiques que reivindiquen la cultura público-privada i revisar projectes com les Festes de la Mercè i veure quin paper hi juguen les empreses privatitzades i tot l’ecosistema que hi ha al voltant, en confrontació a la participació d’economia social i de cultura alternativa. ¿Quin és el retorn social de les Festes de la Mercè? ¿Es crea riquesa? ¿Es generen llocs de treball dignes? Fins ara només s’havia tingut en compte dues vies: l’accés cultural i la participació cultural. Jo hi afegiria una tercera via: l’autoorganització cultural. És important distribuir cultura, també. La definició de cooperativa cultural i gestió comunitària passa per satisfer desitjos i necessitats culturals de les persones. A part de les polítiques público-privades, també s’hi ha d’incloure el sector cooperatiu i de l’àmbit comunitari, que ha de ser tingut en compte per l’Administració. Cal revisar la cessió de poders i el teixit socioeconòmic i cultural”.



Jordi Pascual: "La pregunta que ens hem de fer avui és si podem construir polítiques culturals que posin l’accent en els projectes de la ciutadania i en la participació cultural, no tan sols en l’accés a la cultura” 



“Un dels reptes de les democràcies al segle XXI serà basar les polítiques públiques en els drets culturals”


Jordi Pascual afegeix que “les polítiques públiques en l’àmbit de la cultura, avui, gairebé arreu del món, estan orientades a respondre a les demandes dels sectors professionals de la cultura. Un dels reptes de les democràcies al segle XXI serà basar les polítiques públiques en els drets culturals, sense “perdre” la proximitat els sectors de professionals de la cultura. Una democràcia és fer coses plegats, ampliant els espais de debat i coneixement crític, i d’emocions compartides. L’anàlisi crítica del poder és la peça bàsica d’una societat sana, i aquesta anàlisi te´un gran component cultural. ¿Seran capaces les institucions públiques –i els equipaments culturals que reben més finançament públic- de fer-se més transparents i més democràtiques? ¿Sabran apostar per la diversitat i fer més, moltes més polítiques de participació cultural? Ho veurem aviat. El pas lògic seria que les institucions públiques treballessin en aquesta direcció i si no fos així les organitzacions culturals comunitàries i els “sectors de professionals de la cultura” que s’hi volguessin sumar haurien de presentar un Pla de Cultura amb les seves necessitats culturals i socials, que és just el que acaba de passar a Nova York. Trobem el cas del New York City Department of Cultural Affairs que ha iniciat un procés de participació per a l’elaboració d’un pla de cultura amb els agents del sector cultural, amb el lema “CreateNYC”. Com a resposta, de manera espontània, s’ha creat un moviment alternatiu, més basat en les associacions de base i que ara estan creant un “People’s Culture Plan”. No m’estranyaria gens que això acabés passant també a la ciutat de Barcelona, a la curta o a la llarga”. Pascual també va assenyalar que l'escala és un concepte a tenir molt en compte: “Avui l'escala desllorigadora i transformadora a Barcelona, també en l’àmbit cultural, crec que és més el barri i la metròpoli, més que el municipi”.


La construcció d’equipaments culturals i el vincle amb l’urbanisme i el turisme


“Jo vinc dels casals okupats com a alternativa als centres cívics dels anys 90, d’on van sorgir projectes com l’Ateneu de 9 Barris o Can Batlló. Les Naus de Gràcia existien molt abans del CCCB o del MACBA. Els organismes culturals vénen per unes altres bandes, del vincle entre cultura i urbanisme que crea equipaments culturals per revaloritzar zones expulsant a la gent que vivia allà, perquè augmenta molt el preu del sòl i els inversors es lucren amb la oportunitat de treure’n profit de la gent local de la ciutat, i del turisme”, exposa Miró.


“Hi ha una identificació molt clara entre una indústria cultural i direcció de mercat excloent amb certes capes de la població, però que sedueix molt l’àmbit internacional. ¿Per què vénen estrangers a treballar al 22@ amb baixes remuneracions? Per la platja i per la festa. ¿I qui fa la festa? ¿Qui són els treballadors culturals que fan música? Molts d’ells són músics africans i llatins sense papers, mal pagats, que no són reconeguts ni tenen drets laborals. Els beneficis d’aquest turisme es fan sense tenir en compte els productors i els treballadors culturals que el fan possible. En comptes d’invertir aquests beneficis en condicions dignes per als treballadors, o pagar lloguer social, es proposa de destinar aquests beneficis econòmics a reforçar encara més la marca turística de Barcelona, fent que vinguin més turistes i que les persones de Barcelona hagin d’abandonar la seva ciutat”, apunta Miró.
¿Com canviar les coses? “Revaloritzar un territori no està malament. Però el que no es pot fer és un cop revaloritzat culturalment un territori expulsar-ne i excloure’n la gent que ho ha fet possible, perquè ve un inversor que posa preu al territori i les persones que no tenen una renda altíssima han de marxar”, diu Miró, que afegeix: “La indústria turística és un monopoli productiu que acapara tots els usos. Si la cultura viu del turisme acabarem fent el ximple perquè els turistes s’ho passin bé, en lloc de fer coses interessants i amb condicions dignes. Cal garantir que l’especulació immobiliària no desallotgi equipaments culturals, cal fer polítiques perquè les comunitats culturals no siguin expulsades del territori on han arrelat, cal anar construint alternatives i ser conscients del diagnòstic per anar resolent els problemes i anar avançant cap a un sistema més just”.


Una altra intervenció del públic apunta que igual que el turisme hauria de destinar part dels beneficis a un retorn social, l’accés a la cultura hauria de ser una política pública que l’ensenyament apliqués en totes les seves branques fins a l’edat adulta.


Jordi Pascual replica que està d’acord amb la intervenció. “Les polítiques educatives haurien d’incorporar unes competències molt clares en l’àmbit cultural expressiu, musical, visual, etc.  Els problemes en l’àmbit de l’educació passen per no incorporar aquestes competències i la responsabilitat que tenen les administracions públiques haurien de resoldre-ho, convidant a la gent jove i gran, a crear un nou contingut”. Destaca el “reguitzell valuosíssim de projectes participatius que el recurs Polièdrica recull. Hi ha més d’un centenar de projectes culturals participatius a Catalunya”.


Altres aportacions del públic posen sobre la taula si els projectes culturals d’economia social no són massa febles per lluitar contra l’agressiu mercat privat i com fer per reforçar-los. “Cal visibilitzar-los, transferir-hi coneixement, donar-hi suport, contribuir perquè es propaguin i hi puguin participar més persones”, diu Miró.


Xavier Urbano, entre el públic, destaca accions com la del Sindicat de Músics, que ha fixat uns preus mínims per actuació de 114,16€ o la del col·lectiu de companyies de teatre que estan reivindicant que el 70% del taquillatge sigui per als treballadors culturals de les companyies teatrals i serveixi per cobrir com a  mínim la meitat del catxet. “El debat s’ha centrat molt en equipaments públics versus autogestionats, però cal contemplar també les accions per millorar cap a condicions laborals dels treballadors de la cultura, i s’està treballant en aquest sentit. Cal incidir en la precarietat laboral, per trobar mesures que protegeixin els treballadors/es i en equipaments de titularitat pública cal negociar condicions dignes ”.


Es clou el cicle de debats ‘Cultura en transformació’ havent obert línies de debat i amb alguns reptes clars per on seguir treballant, trobant solucions, noves maneres de pensar i accions que canviïn els punts negres del sector.


 


 Laura Basagaña, tècnica de cultura de l'APGCC

Deixa el teu comentari

Per poder introduir comentaris has d'identificar-te com a soci de l'APGCC.

Notícies relacionades

APGCC ARTICLE

Crònica del tercer debat 'Cultura i gènere: dades i accions' a la Farinera

24 Maig 2017 -

Ione Hermosa va presentar les ponents i va apuntar la...

APGCC ARTICLE

Crònica del segon debat 'Cultura i comú, més enllà del discurs' a la Farinera

11 Maig 2017 -

Xavier Urbano va introduir els ponents i va emmarcar la...

APGCC

Crònica del primer debat del cicle 'Cultura en transformació'

27 Abril 2017 -

“Anar més enllà en les qüestions de cultura a través...

Cercador de notícies

Per paraula

Per data

Per tipus de notícia