Notícies

Tota l'actualitat del món de la gestió cultural

« tornar a opinió

Dones i polítiques culturals: una mirada sobre la situació a Catalunya

INFORME POLÍTIQUES CULTURALS 15 Maig 2017

Anna Villarroya, investigadora sobre polítiques de gènere i professora d'economia a la Universitat de Barcelona, participarà en el tercer debat del cicle 'Cultura en transformació' sobre Cultura i Gènere. Per escalfar motors us compartim un estudi elaborat per Villarroya amb dades sobre dones i polítiques culturals a Catalunya, publicat dins l'informe anual 'Estat de la Cultura i les Arts 2016' del CoNCA.

Fotografia de les manifestacions per la igualtat de les dones a inicis del s. XX, a Louisiana, als Estats Units, prèvies a l'assoliment del dret a vot femení l'any 1929 | Foto: LiftLousiana.org

L’any 2007, a l’Estat espanyol, la Llei orgànica 3/2007, per a la igualtat efectiva de dones i homes, reconeixia les situacions de desigualtat envers les dones en l’àmbit artístic i cultural. Vuit anys més tard, a Catalunya, la Llei 17/2015, d’igualtat efectiva de dones i homes, continua reconeixent que la igualtat de dones i homes encara no és una realitat. En l’àmbit concret de l’art i la cultura, la Llei obliga les administracions públiques de Catalunya a adoptar les mesures necessàries per a garantir el dret de les dones a la cultura i a ésser considerades agents culturals i per a visibilitzar la cultura que els és pròpia; evitar tot tipus de discriminació per raó de sexe i promoure la igualtat efectiva en el terreny de la creació cultural i la participació de les dones en les activitats culturals, tenint en compte llurs realitats i aspiracions; impulsar la recuperació de la memòria històrica de les dones amb la participació de les dones, i promoure polítiques culturals que en facin visibles les aportacions al patrimoni i a la cultura de Catalunya; fomentar que en les manifestacions culturals de qualsevol mena no es reprodueixin estereotips ni prejudicis sexistes, i promoure la creació i divulgació d’obres que presentin innovacions formals favorables a la superació de l’androcentrisme i del sexisme, i al coneixement de la diversitat ètnica, cultural i funcional dels diferents col·lectius de dones; potenciar que els centres de creació cultural afavoreixin la creació i la difusió de les obres culturals d’autoria femenina; garantir la representació equilibrada en els diferents òrgans consultius, científics, jurats i de decisió existents en l’organigrama artístic i cultural; promoure i vetllar per la presència de les creadores catalanes en la programació cultural pública i també la representació paritària de dones i homes en les candidatures dels honors i distincions que es convoquin i, en darrer terme, prohibir l’organització i la realització d’activitats culturals en espais públics on no es permeti la participació de les dones o se n’obstaculitzi la participació en igualtat de condicions amb els homes (article 24).


A més d’aquest article, d’altres, com ara els que regulen els mitjans de comunicació (article 25) o l’àmbit laboral (article 32), són també d’aplicació en considerar la participació de les dones en l’àmbit artístic i cultural a Catalunya.


Aquesta regulació detallada de la situació de les dones en l’activitat artística i cultural té, d’una banda, una lectura positiva en reflectir una realitat, la persistència i la reproducció de les desigualtats envers les dones, i alhora establir les mesures i mecanismes concrets d’intervenció pública. Però, d’altra banda, representa un fracàs de les actuacions portades a terme pels poders públics en l’eradicació d’una desigualtat persistentment reconeguda en diversos textos normatius, com ara l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006 o la Llei orgànica 3/2007.


La situació, però, a escala europea no s’allunya gaire de la descrita a Catalunya. En els anys noranta s’advocava pel compliment de cinc principis orientadors en el disseny i l’avaluació de les polítiques culturals en relació amb la igualtat de gènere (ERICarts, 1998). Aquests principis, en gran part recollits en la Llei catalana 17/2015, continuen vigents com a guies de disseny i avaluació de les polítiques culturals. Malauradament, els avenços produïts fins avui també han estat poc destacables i, en aquest sentit, encara resta molt per fer en els àmbits de la igualtat, la diversitat, el reconeixement, la transparència i la productivitat:


-      Igualtat en els llocs de responsabilitat relacionats amb les arts, la cultura i els mitjans de comunicació; en les condicions socials i remuneratives; en les oportunitats formatives i educatives.


-      Diversitat, entesa com la defensa de la llibertat d’expressió; reconeixement de les diferències entre les dones, evitant tractaments homogenis; suport a l’existència d’institucions, drets i rituals específics de les dones.


-      Reconeixement dels drets de les dones com a drets humans; de les aportacions de les dones mitjançant premis, finançament, formació continuada i prestigi, així com mitjançant el retrat i la presència de les dones als mitjans de comunicació.


-      Transparència en els processos polítics; en la producció i difusió de la informació (també en la recerca), i en els processos de presa de decisions.


-      Productivitat: sense productivitat difícilment es pot aconseguir un desenvolupament sostenible en què dominin la igualtat i la diversitat.


Què s’ha fet fins ara?


Si l’article 24 de la Llei 17/2015 conté un bon diagnòstic del punt on ens trobem, què és el què s’ha fet fins ara?


Tot i el reconeixement que les dones llegeixen més llibres, consumeixen més teatre, van a més espectacles de dansa, visiten més exposicions i practiquen més habilitats artístiques que els homes, els quals acostumen a anar més a concerts i al cinema que les dones (Villarroya i Ateca-Amestoy, 2015), també és cert que a les biblioteques hi ha menys fons i arxius sobre dones, que als museus i als programes d’exposicions encara es dóna poca atenció a les obres femenines i que la representació de les dones en els mitjans de comunicació i en la publicitat està lluny de ser una imatge normalitzada.


 



Fotografia de dones manifestant-se per la igualtat de gènere a inicis del s. XX, a Louisiana, als Estats Units | Autoria: LiftLousiana.org


Aquesta invisibilitat de les dones com a protagonistes de la realitat cultural ha portat l’Institut Català de les Dones (ICD), organisme del Govern de la Generalitat que s’encarrega de dissenyar, impulsar, coordinar i avaluar les polítiques de dones i per a les dones, a emprendre diverses accions en el camp de la cultura. Així doncs, entre els objectius específics, que es van incloure en el Pla estratègic de polítiques de dones del Govern de la Generalitat de Catalunya relatiu al període 2008-2011, hi figuraven: la sensibilització del sector cultural i de la societat en general sobre la necessitat de modificar i superar la concepció androcèntrica de la cultura; l’eradicació de l’androcentrisme i del sexisme en les produccions culturals; la visibilitat de les aportacions femenines en tots els àmbits culturals; l’impuls a la recuperació de la memòria històrica de les dones; la promoció de produccions culturals que reflecteixin la diversitat femenina; la incentivació de la creació cultural femenina; l’augment de la programació d’obres d’autoria femenina, o la promoció de l’autoria femenina en els mitjans de comunicació.



"Tot i el reconeixement que les dones llegeixen més llibres, consumeixen més teatre, van a més espectacles de dansa, visiten més exposicions i practiquen més habilitats artístiques que els homes, els quals acostumen a anar més a concerts i al cinema que les dones, també és cert que a les biblioteques hi ha menys fons i arxius sobre dones, que als museus i als programes d’exposicions encara es dóna poca atenció a les obres femenines i que la representació de les dones en els mitjans de comunicació i en la publicitat està lluny de ser una imatge normalitzada"



Tot i que s’han portat a terme iniciatives en la línia de fer efectius aquests objectius, com ara el projecte Gènere i mitjans de comunicació. Eines per visualitzar les aportacions de les dones, que proposa elaborar materials de formació per als professionals del sector, o la publicació per part de l’ICD de l’estudi Les polítiques de dones en l’àmbit de la cultura, en el qual es fa una revisió de bones pràctiques afavoridores de la igualtat de gènere a Catalunya, entre molts altres, és cert que els avenços no han estat suficients.


El darrer Pla estratègic, relatiu al període 2012-2015, ja no inclou la planificació per àmbits i actuacions que s’havia seguit en els sis plans anteriors, sinó que fa una aposta innovadora proposant un marc de treball conceptual i metodològic per dissenyar i posar en marxa les estratègies necessàries per fer que la transversalització de gènere sigui incorporada a tota l’acció política de l’Administració de la Generalitat. Amb aquesta nova aposta es perd, doncs, part del diagnòstic previ que es realitzava per àrees i que, per tant, posava en relleu els problemes més específics de cadascun dels àmbits. L’avaluació que es fa del Pla estratègic anterior (2008-2011) tampoc no inclou una valoració detallada per àmbits, de manera que també es perd una diagnosi del sector com a punt de partida per al nou Pla i l’avaluació dels progressos com a conseqüència de les polítiques endegades des de l’ICD.


Com en d’altres esferes de govern, més enllà del que apareix recollit en textos normatius i/o reguladors diversos, l’èxit de moltes de les polítiques depèn, en major o menor mesura, de la voluntat política, i amb ella, de la quantitat de recursos que s’hi destinen. Una mirada ràpida al pressupost de l’ICD en el període 2007-2015 posa en relleu una disminució de gairebé el 40 % en els pressupostos inicials.


Més enllà de l’ICD, en l’àmbit concret de l’administració cultural a Catalunya, cal destacar la Llei 6/2008, del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (posteriorment modificada per la Llei 11/2011), una de les funcions de la qual és afavorir la igualtat d’oportunitats entre homes i dones en l’àmbit de la creació artística i cultural i que preveu l’aplicació de criteris d’igualtat de gènere en el nomenament dels membres del Plenari del Consell. Aquesta darrera normativa s’ha complert en els diferents mandats del Consell.



Iniciatives com l'Observatori de les Dones en els Mitjans de Comunicació, la Mostra internacional de Films de Dones de Barcelona, el treball del Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison a Barcelona, o l'Observatori Cultural de Gènere, entre d'altres, han emergit per corregir les desigualtats



L’impuls a la correcció de desigualtats també ha anat acompanyat sovint de la iniciativa privada. En aquest sentit, és important esmentar el paper de l’Observatori de les Dones en els Mitjans de Comunicació, una iniciativa pionera a Catalunya, engegada el 2000 per cinc consells de dones del Baix Llobregat (Cornellà de Llobregat, Sant Boi de Llobregat, Esplugues de Llobregat, Sant Feliu de Llobregat, Sant Joan Despí) i Drac Màgic (cooperativa promotora de mitjans audiovisuals), amb l’objectiu de dinamitzar el debat públic sobre el paper dels mitjans de comunicació en la superació dels arquetips de gènere. Drac Màgic també organitza, entre d’altres iniciatives, la Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona, la qual posa de manifest la importància de la contribució de les dones en la creació audiovisual. Igualment, cal destacar el treball del Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison a Barcelona, que el 2012, enmig de les dificultats econòmiques, va iniciar una nova etapa amb un nou nom, “La Bonne”, amb els objectius de consolidar-se com un espai de trobada, intercanvi i creació de dones dirigit al conjunt de la societat; de vincular i fomentar la integració de la comunitat immigrada; de posar en pràctica una lògica circular en la promoció de la cultura de les dones (formació > producció > difusió > arxiu), així com d’esdevenir un punt de trobada dels diferents feminismes de Barcelona. Més recentment, l’any 2013 neix l’Observatori Cultural de Gènere amb la vocació de ser un fòrum de reflexió, debat i acció al voltant de les dones que treballen en els diversos àmbits de la cultura a Catalunya. Més enllà d’aquestes iniciatives n’hi ha moltes més a tot el territori català, sota el paraigua d’associacions, col·lectius diversos, grups de recerca, etc., que treballen per la correcció de les desigualtats envers les dones en els àmbits artístics i culturals.


Entre els moviments socials més recents cal destacar el manifest impulsat per la Plataforma per la Igualtat en les Arts Escèniques i Visuals de Catalunya, en el qual es reivindica la paritat en el sector cultural, així com les iniciatives que s’han fet arribar en el procés participatiu del Pla Municipal 2016-2019 de l’Ajuntament de Barcelona. Entre aquestes destaquen la creació d’un “Women's Lab” cultural; la implementació de programes per a l’educació en l’art i l’accés a la cultura amb perspectiva de gènere; la realització d’auditories de gènere a les institucions culturals de la ciutat; la introducció de la paritat de gènere a la temporada d’arts escèniques de produccions subvencionades; la incorporació de la perspectiva de gènere i LGTBI als grans esdeveniments culturals de la ciutat; el foment i la visibilització de la creació artística de les dones; la representativitat de les dones a l’espai públic; el foment de l’oferta cultural de les dones i des d’una perspectiva de gènere, així com el retrat de la desigualtat cultural de gènere a la ciutat de Barcelona.


Per què les dones continuen sent invisibles en els àmbits artístics i culturals?


El que hem relatat fins ara no és exclusiu de Catalunya ni tampoc d’Espanya. Molts estudis d’àmbit internacional posen en relleu aquesta manca d’igualtat efectiva entre dones i homes en els àmbits artístics i culturals (ERICarts, 1998; Joseph, 2015; Villarroya, 2016).


Tot i que els estudis, informes o declaracions internacionals no són ni de bon tros tan nombrosos com en d’altres àmbits, ofereixen suficient evidència empírica per ajudar en el desenvolupament i millora de les polítiques culturals.


 



Foto: Instantània de les manifestacions per la igualtat de les dones a inicis del s. XX, a Louisiana, als Estats Units,  prèvies a l'assoliment del dret a vot femení l'any 1929 | Autoria: LiftLousiana.org


 


Gairebé tots aquests estudis coincideixen en el diagnòstic que es fa de la situació de les dones, així com en els obstacles i desafiaments als quals han de fer front. Pel que fa a la situació:


-      Totes les comunitats es caracteritzen per una cultura dominant eminentment patriarcal (OHCHR, 2012). 


-      De manera sistemàtica, s’han ignorat les qüestions de gènere en la conceptualització i implementació de les polítiques culturals i de les arts (Beale i Van den Bosch, 1998).


-      A molts països les dones són les principals consumidores de productes culturals, són majoria entre els graduats d’estudis universitaris en el camp de la cultura i estan fortament representades en ocupacions culturals. No obstant, barreres de diferent tipus dificulten la seva entrada a determinats perfils professionals de la indústria cultural, així com la progressió a llocs de poder en moltes esferes del sector cultural i creatiu.


-      Una anàlisi detallada del mercat de treball artístic i cultural mostra que les dedicacions parcials i temporals són més freqüents entre les dones, així com el desenvolupament de tasques administratives i de gestió, mentre que els homes realitzen més freqüentment tasques tècniques i de direcció, i gaudeixen d’un major reconeixement social (Villarroya, 2016). Aquesta realitat tradicionalment s’ha explicat per la major dedicació de les dones al treball domèstic i de cura, així com per les barreres invisibles (l’anomenat sostre de vidre) amb què es troben les dones per ascendir en la seva carrera professional fins als càrrecs de més responsabilitat. 


-      Es confirma la presència persistent de biaixos de gènere i barreres en moltes de les indústries culturals i creatives arreu del planeta. A aquests biaixos hi contribueixen l’existència de gatekeepers i gateopeners dins o fora de les organitzacions culturals —ja siguin públiques, privades o sense afany de lucre—, que acostumen a ser homes (ERICarts, 1998) i són qui prenen les decisions i determinen la trajectòria professional d’artistes i productors (Joseph, 2015). 


-      Igual que en altres àrees d’activitat, les dones acostumen a rebre menys ajuts i de menor quantia per als seus projectes artístics i culturals, perceben remuneracions inferiors que els homes per la feina que fan i es troben poc representades en els òrgans de govern dels equipaments culturals i en els jurats, així com en comissions d’assessorament en temes culturals (Beale i Van den Bosch, 1998; Villarroya, 2016). 


-      Els valors i les aspiracions socials de les dones continuen sent diferents dels dels homes, i poden atribuir-se fàcilment als processos de socialització i a la manca de referents dones (ERICarts, 1998).


Si un dels objectius de les polítiques culturals és que la capacitat creativa i d’innovació de les societats creixi, cal que desapareguin les barreres que limiten l’accés i la participació de les dones en la vida cultural i, per tant, la diversitat d’expressions culturals i creatives. En la línia del que estableix l’article 7 de la Convenció sobre la protecció i la promoció? de la diversitat de les expressions culturals de la UNESCO, la desigualtat no genera només greuges comparatius envers les dones, sinó que també limita la diversitat de les expressions culturals de les societats.


De tot l’anterior se’n deriven, doncs, un seguit de desafiaments, als quals cal fer front. Entre ells, destaquen:


-      La manca de dades desglossades per sexe, tot i ser una necessitat recollida a diversos textos normatius a escala internacional, nacional i regional, continua sent un obstacle al coneixement de la realitat de les dones. En aquest sentit, són diversos els estudis que posen en relleu la manca de compliment de normatives quant a la incorporació de la perspectiva de gènere i el sexe en la recopilació de dades, la realització d’estudis, l’avaluació de l’impacte, l’elaboració d’indicadors i criteris de referència, així com en la difusió real dels resultats (Joseph, 2015; Villarroya, 2016). 


És clar que sense dades desglossades per sexe, cap marc regulador o política no podrà ser efectiu. Sense dades, les polítiques són cegues al gènere i, per tant, difícilment poden fer front a les desigualtats del sector. Les dades són, però, només un primer pas; calen estudis que posin en relleu la presència de dones a les arts i la cultura, així com als mitjans de comunicació, i que serveixin de base per a la implementació de polítiques destinades a mitigar les discriminacions envers les dones. 


-      Les perspectives i contribucions de les dones han de moure’s des dels marges de la vida cultural al centre dels processos de creació, interpretació i configuració de la cultura (OHCHR, 2012; Joseph, 2015).


-      La confluència en algunes categories de dones de diferents formes de discriminació (directes i indirectes) com a conseqüència de l’edat, l’ètnia, incapacitats o localització geogràfica, entre d’altres, empitjora la situació de les dones en diferents esferes, ja sigui la seva incorporació, permanència i progressió en el mercat cultural o bé com a participants i/o consumidores d’activitat cultural.


-      La manca d’una dimensió de gènere en els estudis d’art, història, geografia o literatura, entre d’altres, desemboca en una absència de referents femenins en el sistema educatiu i formatiu. La imatge encara estereotipada de les dones i els homes als mitjans agreuja aquesta discriminació envers les dones i perpetua la desigualtat entre ambdós sexes.


Què es pot fer davant la persistent desigualtat? Algunes propostes d’acció


El que hem dit fins ara ha permès veure com, tot i els avenços legals i les estratègies polítiques en aquest àmbit, l’aplicació efectiva de la igualtat entre dones i homes continua sent un repte pendent. Per tal d’avançar cap a aquesta igualtat i combatre les discriminacions de tot tipus (directes o indirectes), cal la implicació de tots els agents: de la societat civil denunciant les diferents formes de desigualtat, però també de les empreses i organitzacions del tercer sector cultural experimentant amb nous models de gestió a les organitzacions i equipaments culturals que permetin canviar les cultures organitzatives i desenvolupar una mà d’obra més igual i alhora més diversa (Arts Council of England, 2014).


Llegiu l'estudi complet, aquí.

Deixa el teu comentari

Per poder introduir comentaris has d'identificar-te com a soci de l'APGCC.

Notícies relacionades

APGCC

Cultura en transformació: nou cicle de debats de l'APGCC

29 Març 2017 -

Quins reptes s’acaren gestionant la cultura avui? Quines reflexions i...

Cercador de notícies

Per paraula

Per data

Per tipus de notícia