Notícies

Tota l'actualitat del món de la gestió cultural

« tornar a notícies

Crònica del segon debat 'Cultura i comú, més enllà del discurs' a la Farinera

APGCC ARTICLE 11 Maig 2017

La Farinera del Clot va acollir dilluns 8 de maig el segon debat del cicle 'Cultura en transformació' que l'APGCC organitza. Irene Jaume i Jaron Rowan, moderats per Xavier Urbano, van debatre sobre cultura i gestió comunitària, amb el títol 'Cultura i comú, més enllà del discurs'.

Xavier Urbano (moderador), al costat dels ponents Irene Jaume i Jaron Rowan.

Xavier Urbano va introduir els ponents i va emmarcar la temàtica del debat: la cultura en termes comunitaris. Jaron Rowan, investigador i agitador cultural, es va encarregar de posar damunt la taula el marc teòric i  Irene Jaume, de La Ciutat Invisible, va concretar algunes experiències pràctiques.


El debat de la cultura comunitària i l’accés a la cultura


Jaron Rowan va obrir el debat repassant les tres vies d’accés a la cultura existents: “Trobem un accés a la cultura que hauria de garantir l’Estat; però hi ha qui el critica, titllant-lo de paternalista. Llavors, trobem una segona baula per accedir a la cultura: les empreses culturals, el mercat. També hi ha qui ho critica, perquè posa al centre els interessos comercials. La tercera via és la de la cultura comunitària o cultura del comú. ¿I què vol dir això? És la cultura de base, la gent, que comença a posar en tela de judici aquesta dualitat. Es posa en crisi la dualitat productor-consumidor, professionalització-amateurisme, públics-consum, i fa entrar al taulell de joc noves figures: per exemple, ¿qui gestiona equipaments culturals? ¿Una empresa, l’Administració, una associació, per què no una Assemblea?”, pregunta.


D’aquestes tres vies anteriors, Jaron Rowan en resumeix tres visions: “La cultura entesa com un dret, en el primer cas; la cultura entesa com un recurs, en el segon cas; i per acabar, la cultura entesa com una forma de sentir, travessant i relligant comunitats: aquesta seria la cultura en comú de la que parlo".


La diferència entre cultura pública i cultura de comunitat


En tot aquest marc, sorgeixen conflictes. Jaron Rowan aclareix que “la cultura comunitària no respon ni a l’interès general, ni a l’interès privat; sinó que es regeix per l’interès de determinades comunitats”. I fa la següent reflexió: “¿Què és l’interès general? ¿Existeix un interès general que interpel·li de forma oberta a tota la ciutadania, que no exclogui a ningú, que tingui una representativitat general? L’interès general és, en realitat, una ficció, ja que funciona com a mecanisme de control, com a excusa o subterfugi de la mateixa institució que el defineix. La institució programa i legitima què és l’interès general”. Llavors, la tasca pendent seria “posar límits a les institucions i legitimar accions i projectes culturals portats a terme per comunitats que tenen tot el dret a actuar i a fer cultura, i són igualment legítims que els públics”, diu Rowan.



Jaron Rowan: “Quins són els límits de l’interès general? Quan una comunitat diu: aquest model no ens representa” 



Rowan exposa que “les competències en cultura estan molt fragmentades: tenim comunitats autònomes, tenim ministeris, tenim diputacions. I tenim ajuntaments i municipis, que són els que es dediquen a fer posible l’accés cultural de base a través de festes majors, carnavals; amb penyes i colles repartides per tot el territori i que reben subvencions dels Ajuntaments, d’espais culturals però només per un sol acte puntual”. I incideix en que “la cultura en comú no respon ni a l’interès general ni al particular, sinó al desig d’autonomia en expressió d’idees, iniciatives i espais: en una ampliació del dret a la cultura i al seu accés d’una manera col·lectiva i comunitària. Perfilant una accessibilitat on els termes producció, consum o públic ja no tenen tant de sentit. Entren en joc espais cedits per les administracions a determinats col·lectius, també espais i grups de treball autònoms; entren en joc formes d’organització que disten de l’empresa privada i també de l’Administració”. Però remarca que “hi ha espais autogestionats que funcionen com una empresa privada. Avui no s’advoca a favor d’una puresa: ni existeix l’interès públic pur, ni l’interès particular pur; sinó un interès compartit d’una comunitat: un interès comunitari que genera alguns conflictes”.



Els conflictes de la cultura comunitària


“¿Es coarten les llibertats privades si una comunitat demanda i exerceix el seu dret d’acció cultural?¿Com fer possible el fet de cohabitar la cultura comunitària, la pública i la privada?”, exposa Rowan, que subratlla que “l’interès general és un interès particular hegemonitzat per l’Estat: una lluita que s’ha fet pública. I la cultura comunitària ve a posar en crisi aquest model: sorgeix de les xarxes d’agents culturals, que són múltiples i variades”.


¿Com posar fil a l’agulla per a aconseguir aquesta convivència? ¿Aquest cohabitar conjunt? “Caldria pensar un marc normatiu que entengui com dibuixar la cultura de baix cap a dalt i amb la complicació que aquest marc no pot interferir amb allò públic, que ja ha estat posat en entredit, criticat i blasfemat. Per tant, la cultura comunitària hauria de cohabitar amb la cultura pública”.


L’experiència de Can Batlló 


Irene Jaume, membre de la cooperativa La Ciutat Invisible, s’encarrega d’explicar alguns casos pràctics i experiències enriquidores de cultura comunitària. Inicia la ponencia fent un breu recorregut històric per la ciutat de Barcelona, concretament al barri de Sants, on s’han endegat projectes autogestionats en el si d’una cultura feminista, solidària, inclusiva i cooperativa. Es remunta a l’any 2009 i a la reivindicació del veïnat de Sants d’aconseguir una cessió de l’Ajuntament per poder fer ús del recinte fabril de Can Batlló, “un equipament que la gent del barri portava 30 anys reivindicant, ja que tenien idees, projectes i iniciatives per portar a terme en aquell espai compartit”.


Irene Jaume explica que “a partir del 2009 es comença a plantejar una lluita i es fa un ultimàtum a l’Administració: si a 11 de juny del 2011 no s’ha cedit el recinte de Can Batlló, el veïnat de Sants que havia estat esperant 30 anys per actuar, l’ocuparà. Després d’un canvi de govern, els veïns de Sants aconsegueixen les claus de Can Batlló i hi organitzen una biblioteca augestionada, un auditori, un taller de circ, d’arts plàstiques, d’audiovisuals, una impremta col·lectiva, un rocòdrom i a dia d’avui s’hi fan moltes activitats d’àmbit intergeneracional i fins i tot hi ha una escola: l’escola Arcàdia, o el projecte Coòpolis, de promoció i consolidació de projectes socials. L’exemple de Can Batlló representa una esperança en l’àmbit de la creació de projectes autogestionats”. En aquest sentit, Jaume afegeix que “el barri de Sants ha viscut una efervescència de projectes socials a tenir en compte” i posa com a exemple el projecte d’habitatge social de La Borda. “Barcelona és una ciutat amb una capacitat increïble i una efervescència brutal en l’aspecte de cultura comunitària, ara bé es fan moltes iniciatives però encara estan molt fragmentades. Dins del circuit cooperatiu de Sants, hem intentat crear xarxa i s’ha experimentat un creixement molt important de projectes de caire comunitari i autogestionat d’economia social i feminista. El repte és mancomunar serveis i fer que les necessitats socials puguin estar cobertes, però cal una coordinació. Sinó els serveis van coixos”, diu Irene Jaume.



Irene Jaume: “Entenem la cultura com un procés social i que fa que les nostres vides es trobin al centre abans que els beneficis mercantils. Busquem trencar amb la visió mercantilitzadora de la cultura. De la cultura i de les nostres vides”.



“Des de la cooperativa La Ciutat Invisible busquem trencar amb la visió mercantilitzadora de la cultura. De la cultura i de les nostres vides, que estan influïdes per un sistema capitalista. Entenem la cultura com un procés social que posa a les persones per davant dels beneficis i interessos comercials o de mercat”, explica Jaume, que afegeix: “La Ciutat Invisible busca crear cultura des d’un imaginari feminista i social, posant en marxa projectes autogestionats i comunitaris”.


Preguntes del públic: el conflicte de legitimitzar la cultura de base i fer-la accessible a comunitats, visibilitzant experiències i processos que podrien quedar al marge


S’obre el torn de preguntes al públic, però abans el moderador Xavier Urbano llança uns quants temes als ponents per atiar el debat: ¿On queda la legitimitat cultural de les accions autogestionades? ¿Quin hauria de ser el paper de l’Administració pública davant d’aquests projectes comunitaris de grans dimensions?


Abans de les respostes, un oient del públic reflexiona: “Hi ha cutura que no estigui feta per comunitats; hi ha cultura que no sigui comunitària i pública? Jo no entenc la diferència, per a mi una comunitat engloba els que veuen la mateixa sèrie, com els que assisteixen al Liceu. Des del meu punt de vista tota la cultura es fa des de una base cooperativa i en tot cas tenim problemes per saber en quines estructures cal confiar. Per tant, no és tant legitimar la creació i gestió de la cultura, sinó buscar normatives que facin compatible aquesta ampliació cultural. Una normativa que faciliti l’accés a equipaments culturals i a la gestió comunitària. La cultura local ja es troba legitimada per unes comunitats i l’Estat hauria de proporcionar estructures i equipaments en lloc de legitimar o deslegitimar àmbits del sector cultural”.



Jaron Rowan replica: “No crec que tots els que miren la mateixa sèrie formin part d’una mateixa comunitat, però sí que certes comunitats s’han creat a partir de canvis de guionistes de certes sèries i s’ha dit: això no ens agrada! No sempre són sinònimes les dues coses. Cal veure quan hi ha un acte de consum individual o uns llaços comunitaris al darrere”. I a la segona pregunta, Jaron contesta que “si mirem la Constitució que és la que determina allò que és un dret o no, hi trobem diverses herències: una herència de la cultura romàntica on es diu que la cultura ha de ser autònoma i desvinculada d’interessos polítics; i per altra banda, l’herència francesa, que diu que l’Estat ha de fer que la cultura estigui present i l’ha de promoure a través d’accions. Per tant, això és una contradicció. L’Estat visibilitza un tipus de cultura i n’invisibilitza una altra. La cultura autogestionada també està polititzada, per tant trobem dues ficcions: la ficció de l’interès públic i la ficció de l’interès comunitari; ara bé, el problema és el llenguatge, acabem reproduint amb el llenguatge un sistema que no ens agrada, perquè hem d’esforçar-nos a parlar el mateix idioma, ja que sinó no ens entendríem”.

Una altra persona assistent al debat exposa: “Si posem a les persones al centre de tot plegat, per davant de la mateixa cultura, podem caure en la paradoxa que els projectes autogestionats es carreguin el sector cultural. En procesos autogestionats de decisió col·lectiva el debat cultural encara és molt pobre. ¿Com ho fem per conjugar les dues vies?".


La següent intervenció del públic va a càrrec d’algú que es presenta dient que es troba a l’altra banda, treballa a l’Administració i té interès en dialogar: “Des de l’Administració vivim amb incertesa aquestes iniciatives que neixen de l’autogestió, perquè no s’ha creat un codi per validar certs aspectes. Caldria establir un diàleg de confiança per establir noves relacions amb aquestes noves formes de gestió cultural. Com regenerar procesos? Fins ara l’Administració validava projectes pagant i cal trobar un encaix”. Li replica Irene Jaume, “de vegades generar confiança s’aconsegueix creant una forma jurídica per a una Assemblea, potser, per aconseguir llicències de l’Administració”. Jaume recorda que existeixen moltes contradiccions en els projectes d’autogestió, perquè calen ajuts, una coordinació i un temps destinat a fer que les coses rutllin. “Cal fer una reflexió molt profunda per generar avenços sense tirar enrere unes relacions establertes a priori”.


Gestors i gestores culturals: facilitador@s i prescriptor@s


Jaron Rowan afegeix: “Les gestores i gestors culturals teniu una gran responsabilitat social per dialogar i fer de pont entre tots aquests projectes. De vegades el llenguatge i les maneres que fins ara utilitzàvem hauran de canviar i caldran intèrprets, facilitadors i traductors d’aquestes iniciatives a la realitat. Caldrà fomentar certs diàlegs i fer un aprenentatge des de totes dues bandes: la pública i l’autogestionada”.


Laura Basagaña, tècnica de comunicació de l’APGCC


Guardar

Deixa el teu comentari

Per poder introduir comentaris has d'identificar-te com a soci de l'APGCC.

Notícies relacionades

APGCC

Crònica del primer debat del cicle 'Cultura en transformació'

27 Abril 2017 -

“Anar més enllà en les qüestions de cultura a través...

APGCC

Cultura en transformació: nou cicle de debats de l'APGCC

29 Març 2017 -

Quins reptes s’acaren gestionant la cultura avui? Quines reflexions i...

Cercador de notícies

Per paraula

Per data

Per tipus de notícia